Tot d'aquella ciutat m'era extrany, fatigant, i no obstant això allí on
tu estaves se sentia una calor diferent.
No era una calor aclaparadora,
humit, sinó un reconeixement quasi imperceptible d'ànimes, de confiança i
complicitat.
Seria, tal vegada, que parlàvem la mateixa llengua?
No. Era alguna cosa major, alguna cosa inexplicable.
Un mínim temps de les nostres vides compartit en un
continent llunyà, desconegut.
Les mateixes ganes de traure-li suc, de disfrutar
del dia a dia, d'envoltar-nos de la calidesa dels hòmens i dones que en el seu
diari caminar es mesclaven amb nosaltres i les nostres rutines.
I en eixos breus mesos em vaig descobrir a mi mateix
prenent el consell de la cançó que havies compartit amb mi: pren la direcció del
teu cor. Això vaig fer i et vaig seguir.
Hui, a més d'un any d'haver-nos acomiadat, recorde amb infinit
afecte i agraïment cada estona que compartirem.
L'Atlàntic va ser testimoni de la
nostra amistat, d'un parell de cerveses, i del meu cor accelerat amb tan sols
veure't.
